Restaurant Can Gros
Ctra. Santa Coloma, 28
Tel. 972 473 394
17183 Sant Dalmai
Restaurant de La Cuina de la Botifarra Dolça. Col·laborador de la Nit Gastronòmica i Fira Festa de la Botifarra Dolça
Encetem una nova secció de la Confradia amb articles sobre els restaurants del nostre municipi. La idea és sortejar l’ordre d’aparició dels restaurants, però amb Can Gros hem hagut de fer una excepció perquè poguessin sortir els primers, de seguida veureu per què.
La casa de Can Gros té una història llarga. Ja havia estat restaurant, i, abans d’això fonda, correus, banc, oficina de telèfons, botiga, barberia; una mica de tot. Les nombroses sales petites separades que té són part de l’encant del restaurant i també conseqüència d’aquests usos diversos. Encara, a la part de dalt hi viu la mestressa, la Carme. Bé, de fet hi ha dues Carmes, mare i filla, que porten el restaurant des de l’any 1994.
Bé, les Carmes expliquen que des de 1994 l’èxit va ser immediat i creixent. Als que intentàvem reservar-hi taula ens passava una mica com amb els restaurants amb estrelles Michelin. D’una setmana enllà ja et deien que estava tot ocupat. Això fa que m’interessi una mica pels seus secrets, és clar.
Sobre els secrets em diuen que ha d’haver-hi una compenetració perfecta entre la cuina i la sala, que s’ha de voler ser un mateix, que s’ha de gaudir treballant i fer sentir el client com a casa. Alguna cosa hi deu haver d’això darrer, perquè una placa penjada a la paret i signada pels “amics de Sant Feliu de Guíxols” diu:
“En qüestió de segons reps totes les atencions, demostracions a cada moment i explicacions amb un somriure d’ensenyar les dents”
Entre els personatges il•lustres que hi han passat podem comptar-hi Josep Cuní, Mari Pau Huguet, els integrants de Sopa de Cabra, l’Amparo Muñoz o en Quimi Portet. Però no cal ser famós. Haig de dir que em vaig sentir tractat igual de bé la primera vegada que hi vaig anar que no em coneixien de res, com la darrera, que ja els devia anar sonant d’alguna cosa.
És clar que els fogons compten, i aquí cal parlar de dos parells de mans expertes, les de la Maria Àngels i les de la Carme. De seguida m’entendreu. La Maria Àngels és la dels caragols i la Carme és la del bacallà. Aquests són els plats que han fet famós el restaurant, o, almenys, tothom que conec, del municipi o de ben lluny, sembla tenir-ho molt clar. Quan hi vaig portar per primer cop la meva filla d’un any i mig, ella es va cruspir tots els meus cargols, i jo em vaig haver d’acontentar amb les seves croquetes, i prou content que vaig quedar també. Encara hi afegiria que me’n van fer enamorar aquells porrons de vi novell amb el broc ni massa obert ni massa prim, estirant la temporada del vi novell fins ben entrat l’hivern, o tant com la tecnologia del vi ho permetia.
L’eslògan de la casa, tret per un client és “menja calçots, avui que pots”. Bé, quan n’és el temps, els calçots són el tercer pilar de la carta. El secret de la matèria primera és que ve de la cooperativa de Valls. El secret de la salsa, la Carme no me’l vol dir. Potser no n’hi hagi cap, a més de la mà que la fa.
El bacallà Can Gros ja no es deu poder considerar un secret. Vet ací la recepta. Es coneix que la Carme té ganes de compartir-la. Feu donar un bull als lloms de bacallà en aigua barrejada amb cervesa i una fulla de llorer. Escorreu-lo. En una cassola plana que pugui anar al forn disposeu una capa fina de salsa de tomàquet, una de rodanxes de patata, i els lloms de bacallà a sobre, tot ben untat amb allioli. Tot plegat, al forn fins que s’enrosseixi i les patates estiguin. Si les patates no són gaire cuitoses, es poden posar al forn ja una mica abans de posar-hi el bacallà i l’allioli al damunt.
A més d’un bon nombre de receptes de bacallans i de caragols, la carta ofereix una cuina casolana de tota la vida, però amb una execució impecable i un tracte amable. Sempre que hi he dut forasters han volgut repetir-hi.
Ara ve la trista notícia, que quan arribi la revista a les vostres mans ja serà un fet. Les Carmes marxen. Els motius són personals i familiars. Volen remarcar que estan molt contentes amb el restaurant i que, si no fos per aquests motius de molt pes, no marxarien de cap manera. Es volen acomiadar dels veïns del municipi i agrair-los com s’han sentit de ben tractades aquests 18 anys. Bé, deixaran un buit gran al panorama del municipi, gastronòmicament i humanament parlant. Esperem que algú agafi el traspàs. Ens n’alegrarem. Si arriba al nivell dels qui marxen, tindrà molt de mèrit i ens n’alegrarem doblement. Si alguna cosa de l’esperit de Can Gros té veure amb aquelles velles parets, prou que ho veurem.
La part de l’esperit de Can Gros que té a veure amb les persones, la podreu continuar trobant al seu altre restaurant de la Barca de Bescanó. A causa de les esmentades dificultats familiars ja no hi havia prou mans per atendre correctament tots dos negocis.
Germà Coenders
Escriptor gastronòmic
