Ratafies per a tots els gustos

Una imatge de la ratafia, en ple procés màgic i artesà d’elaboració. / CA ROMAN

RUTH TROYANO PUIG Www.ruthtroyano.cat

Definitivament el president Torra ha posat de moda la ratafia. El gest de portar-ne al president Sánchez a principis de juliol és molt més que un acte de gentilesa. La ratafia com a símbol de la represa del diàleg, com a mostra del valor de la lluita pacífica i del respecte per la diferència. La Corriols està elaborada a consciència amb un missatge combatiu al darrere: el no a la línia de molt alta tensió. Més enllà de les aromes que la ratafiaire i farmacèutica Anna Selga hi ha volgut incloure, s’hi fan evidents també els valors de la resiliència, la constància, la valentia, la creativitat, l’autogestió, la paciència i la col·laboració. Mai els acords s’han tancat en un despatx, ni sense estovalles blanques.

Ca Roman és el nom de la ratafia que Glòria Pedrós elabora al municipi riberenc de Rasquera: “Nosaltres fa un any que l’embotellem i la comercialitzem, però moltes cases del poble en fan per a consum propi. Hi ha, però, un gran desconeixement sobre aquest destil·lat de la terra, per bé que tot l’arc mediterrani és terra de ratafia”. La recepta original de Ca Roman és de Teresa Farnós, la veïna del carrer de Parral que la va confiar a les dones de la seva família: “Des dels anys 60 que en fem per a consum familiar. A casa he vist sempre com l’avi i el pare collien per Sant Joan les nous verdes dels noguers, primer de les nostres finques a Rasquera i ara a Benissanet”. Anar a triar les herbes a la serra de Cardó ha sigut cosa de dones. “I fer la ratafia, sacsar-la, filtrar-la i embotellar-la”, afegeix Glòria Pedrós. Durant 40 dies, l’aiguardent macera amb 22 ingredients a sol i serena. Per Sant Domingo es filtra i s’hi afegeix el sucre. Dos mesos més de repòs i s’embotella”.

“Al principi no saps on et poses. Les mesures em costaven perquè l’herència de la tieta era una mica confusa: com tu vegis, més que menys, un polsim… Amb la ruda, que és una planta amargant, sempre m’ha dit que no em passi. Amb el temps, adquireixes el criteri”, comenta recordant l’inici de l’aventura. “Que ara se’n parli és una manera de reivindicar la sobretaula”, diu Pedrós.

A Ca Roman en defensen el consum com a digestiu i suggereixen els pastissets de Rasquera per al maridatge. Aplaudeixen d’altra banda el gest del president Torra: “Si vas a defensar Catalunya, és molt encertat dur-hi ratafia, que és cultura i paisatge”. Sergi Pons Codina escriu a Dies de ratafia : “No és només una beguda alcohòlica, és una abraçada al territori, al país, als costums, a la gent, a l’experiència [...]. És el que més s’acosta a saber quin gust té la terra”. I per això n’hi ha tantes com paisatges. Per a tots els gustos.

DIARI ARA

“La màgia de la ratafia es troba en el paladar feliç de qui la tasta”

ISABEL MAS (DE CAN GIL) MESTRA RATAFIAIRE DE VIDRERES

És una dona de bosc, d’anar a buscar bolets, espàrrecs i herbes per guarir qualsevol mal, i autora d’una exquisida poció que, gràcies al seu mestratge, ja és patrimoni de tot un poble

La Isabel de can Gil, a casa seva, amb la garrafa de ratafia d’aquest any CARME VINYOLES.


Carme Vinyoles - Vidreres

Vostè és nascuda a la Vela de Vidreres, amb arrels a can Gené. Té records d’infància d’anar a buscar plantes amb la seva mare?
En tinc, però aquest no és el meu primer record d’infància. El que em va quedar més gravat en la memòria és la guerra, quin espant! Vaig néixer al 1934 en una casa que no era gaire lluny del camp d’aviació. Durant la retirada ens vam amagar en un dipòsit fins que uns soldats que buscaven gallines per menjar ens van dir que ja podíem sortir, que tothom havia marxat cap a França...

Però el bosc sí que li agrada...
Sí, he sigut una dona de bosc, d’anar a buscar bolets, espàrrecs, llenya, herbes... Des de petita que el bosc ha format part de la meva vida, la mare m’havia ensenyat a collir farigola, lladracà, poniol, camamilla i altres plantes medicinals que curen cremades, mals de pell, clivelles, migranyes, que laxen, ajuden a pair i a respirar bé, que descongestionen el fetge, netegen els bronquis, calmen els nervis.

Per tant, la fórmula de la ratafia li ve de família?
No, en aquell temps, almenys a casa, no es feia pas licor. La història de la ratafia ve de mossèn Isidre (Isidre Pujolràs, que va ser capellà de Vidreres entre finals dels seixanta i finals dels setanta) i sobretot de la seva germana Angeleta. Jo m’havia casat a can Gil, aquí, al poble, i vaig fer amistat amb el mossèn. Quan el van enviar a Anglès l’anava a visitar juntament amb una veïna, l’Angeleta Mercader. Un dia ell i la seva germana ens van convidar a un beure tan deliciós que cantaven els àngels i els vaig demanar que m’apuntessin què hi havien posat per poder-ho preparar jo mateixa. I amb l’Angeleta Mercader i amb en Lluís, el meu fill, que llavors era un nen petit, vam començar l’expedició de cada any, a buscar les herbes pels volts de Sant Joan. La veritat és que la ratafia ens sortia molt bona!
Tant que ha creat escola, la recepta màgica de la Isabel de can Gil s’ha convertit en patrimoni de tot un poble.
Tenia tanta requesta que va arribar un punt que això semblava un aplec; cada vegada es presentava més gent a casa per anar a buscar les herbes i perquè els ensenyés a preparar el beuratge. Jo ja m’he fet gran i no puc resistir aquest ritme.

Els ratafiaires selvatans han pres el relleu i en Jordi Presas va recollir en un llibre molt ben editat les 48 plantes i els set ingredients que són el secret de la seva poció. N’està contenta?
Sí, a Vidreres ara ja hi ha molta gent que sap preparar una bona ratafia, n’estic satisfeta. El llibre ha estat una excel·lent idea, és un coneixement que queda escrit, que no es perdrà, també perquè els joves hi han pres interès i ganes. Mira quin quadre més bonic que em van regalar! Amb fotos de plantes i de les persones que durant molts anys m’han acompanyat al bosc! Hi ha l’Enriqueta Gispert, la Rosa Cullell i la seva germana, la Consol, la Sara Artau, en Jordi Presas, el meu fill en Lluís, el meu net en Robert... i molts d’altres.

Algun secret que no surti al llibre?
Jo no em canso de dir que s’ha de tenir molta cura en tots els detalls de la preparació, que s’han d’anar a collir les herbes al matí, i a la tarda tallar-les ben fines perquè entrin en la garrafa i posar-hi els ingredients: la canyella, els claus, les nous moscades, les nous verdes, la pela de llimona, el sucre i l’anís dolç. Després s’ha de tancar bé, que no respiri gota i deixar-ho quaranta dies a sol i serena tot remenant-la sovint, jo ho faig almenys quatre vegades al dia, però suaument, sense sacsejar-la, com una mare que bressola el seu fill. I durant les hores de sol protegeixo la garrafa amb uns draps. Hi ha molta gent que em diu que com la meva ratafia no n’hi ha cap altra!

Hi està d’acord?
Suposo... És que a mi, ara, de gran, em costa més apreciar-ho perquè la ratafia no m’agrada gaire, m’he tornat més de prendre un bon cava. Gaudeixo de la meva ratafia quan veig que els altres en gaudeixen, això sí que em sembla màgic, que la gent sigui feliç quan la paladeja. A casa sempre n’hi ha per a les visites; mai no n’he venut ni un litre, però n’he regalat molta.

Fa poc el president Torra va portar una ampolla de ratafia al president Sánchez. Creu que és un bon començament per reiniciar el diàleg?
Això no ho sé, però a mi m’hauria agradat més que li hagués donat en privat, sense tantes càmeres pel mig, i que junts n’haguessin begut una mica.
Potser hauria estat una bona idea, ja que té propietats balsàmiques.
Sí, la ratafia cura els mals del cos i de l’ànima, per exemple els empatxos i els nervis, però sempre que en prenguis la justa mesura. Si te’n beus una ampolla de cop et farà mal, se t’apareixeran fantasmes i bruixes. Ja ho deien els avis, que les bruixes es posen a la bota!

EL PUNT